Da “Maitàni” A pian como ’l mar che ’l ghe fa azét ta i sabioni negri, ploci ai vanzuni dei àrbui sbregadi in ta l’ora senza vita te conte, ta la lama ’ncantada del sol in fra i scalini ’npolvaradi e i cundumìni, de chi che te ere co te passée a qua le to zornade, le to vacanze t’un tenp senza fìn. Ramazi grandi de talpon che a pian i sparìa ta ’l fundi, ta le masanéte morte, bianchize roste sfiliose de sbréndui de sporte como àleghe de ziruloide moéste de la corantìa. Drento ’l sabion fracà al rispiro de un ’nsonio se levéa contra ’l biau sbianzigà del mar: passéuo senza védarte se ’l pòlvar che ’l coerzéa i passi l’era ’l tenp che ’l te spartisse de chi che te ere par éssar la piova che la stòrze le urtighe, la diulida ciara de le montagne de matìna.
Dal libro “Piture” del 1997 Al sgorl dei sbiri cuntìneva l’unbrìa de le robe che le me passa oltra senza catar un prinzìpio o ‘na fìn; óse che le é antre óse ‘ncora e talpe de ciaro ta midài de neve. Como scanpadi del flis’co nét del tenp, réfui i mena remandi de vite cussì desmentegade de éssar nostre, fiuridure bianche de russa ta la zita mai ‘nbunida corantìa de le sasòn.
Da “Maitàni” Al biau in alt ’ncora. Al se fa lògo (ta vardadure’ncrosade e l’unbrìa sul bianc ordenario dei musi ta ’l mur de quadréi) ’ncontraghe de ti e resta ta ’l fundi, ta ’l fundi de la muzìla verda dei oci, ’na voida diulida de levada… De fora – ta ’l sol madur de otòbar – al pegro lustro caligo dei àrbui. Oro ’nfraidì de le fòie che ’l me speta e che ’l me para vìa.
Da “Maitàni” Quel che l’é sta e ’l resta ta ’l saldàn al à la òse russida de le piante de foiarola ta’l oro sbechetà dei sfondri. Al sol in ta ’l bianc dei mantii distiradi ta le trinzee doventade un giaron de pòlvar e vididulazi, gatìuni intrigosi de russe. In fra i antri che no i sa cossa che vol dir ’l to zirarte, l’onda che la me conta de le note dei negri cavéi sgardufadi. Al rispiro cuiét, là che ciapa sàcuma l’oro intristulì de la gràia disérta, drento t’un zito ’ndò che se vémo ’ncantà par senpre.
Da “Maitàni” I croti rivai grisi e le brule fin onde che riva ’l vardar e ’l vént s’ciarindo al rispiro. Lori vìa de pòc, garzoni che i zuga, un laz de criùra l’àqua che la se strenze torno le cavìce. Luse de robe che se sta scalumar senza savér dir. Che se dise de védar e l’é ’l suvignir lontan noma che de la corantìa che le péla. Me ziro, ’nciodà como se calchidun ’l varìe de vignir ’ncora o noma che ’l pòlvar fìn, che ’l se spande pa’i trozeti, de ’na lienda de fòie. L’erba cragnosa de sabion e un fort sdrondenar che ’l vien dogna de lavìa. Al va fruà de lontaneze ’l tren senza gnissun cun sì (l’ùltima luse, rossa del sol, remandada sui véri de striche de àuti vòidi) sora le sine negre romai fra i còdui de òi e unbrìa.
Dal libro “Piture” del 1997 Par giaroni ciari de gnente me ‘nvïo, loghi de disért spiandor, onde che ‘l còdul al se frua saldo ‘nzeà de ziti. Al vént de boi se ‘ndulzisse cu’l udor fiéul dei pirantoni; là in cau, smagnada del ciaro, zente foresta la polsa zidìna, senza spetar. Del desmentegarme al me recordo de nóu al se ànema cui lusori che in alt – virtindo del burlaz – i se ‘npïa ta le ponte, contra al biau nét.
Da “Maitàni” Scoltando i parlari de la criùra ’ndar su pa’le vene dei garòfui. Ta l’ùltima ora del dì, la prima che la lastra del scur, plozcando zélare, le strica le còcule de l’insonio. Fros’chi lustri de vìvar spetà turzulando cu ’l folc de most del mese ’ncantà ta la néta pàlpiera dei véri… Se slarga, caséi de unbrìe i ani, la talpada de luse che te imàzina: vént – che par un àtin de sabion te rive ti – de culì saldo sbregà, pelando al vòido che l’é drìo desfantarse sora ’l crét de la to nomenanza.
Da “Maitàni” Al prufìl negro in ta l’unbrìa de màce e de pignari. La strada de giara, disparì suvignìr ta i fii e la piéra rùzena de antre sère dès che ’l scur al torna al vardar l’aria, sufiada dei filari, de chi che ’l resta ’ncora ’na dimanda lassada a mezo, spìn ta ’l fundi de le zornade, firida o pòlvar che ’l se leva e che la man zunba zélar, senza scanpi, se la ghe va dogna. Lontan, un siséu sìdevo de àuti. Al zércio che ’l dessegna ta la pradarìa ’l faro del rioporto. Como par travers de un véro sbregà, i pichi biavi e lìnpedi su la calzìna de l’anconeta sul mur ’ndà zò, vért sul turchìn più nét de l’istà che ’l me vedéa disparir, te vardo. ’Nciodada. De lai cignindo la bicicheta lustra. Ta la piria a ou de ànbro oltra l’unbrìa spignotada de le màce crissude longo ’l trozo.
Da “Maitàni” Maitàni. Comódo cuntìneve spize lanpe de l’aiarìn de l’unbrìa scorlade. Ta le are zaromai snegrade che le mena ai trozi secreti ‘ncontraghe al colfo, ta l’avért de sì. A là. In cau. Onde destudar cun mi ‘l me scur. Mudar in voido, sfiurir la luse. Ta la me ose levarse al ziel de oni ose.
La piu grande biblioteca online di poesie in italiano